Exposició de Josep Mª Mallol Suazo (1910-1986) a l'Espai 3 de la Sala Parés
MIQUEL VILLÀ (1901-1988)
Crèdits
EDICIÓ I MAQUETACIÓ
MIQUEL VILLÀ
(1901-1988)
01.02.2024 _ 30.03.2024
Autorretrat. Berga, 1938. Oli sobre tela, 68 x 46 cm.
(1901-1988) MIQUEL VILLÀ
“La fe i la passió de Miquel Villà cremen com una torxa” Joan Merli, 1937
L’ Espai 3 de la Sala Parés acull una exposició monogràfica de Miquel Villà (1901-1988), un dels artistes més personals del segle XX. La mostra està conformada per una vintena de quadres de diferents etapes de la seva trajectòria, els quals van des de composicions de finals de la dècada dels anys vint – quan a París començà a configurar els trets diferencials del seu plantejament pictòric – a obres dels períodes viscuts a Llatinoamèrica com, per exemple, de Tucumán o Choroní. Igualment, destaquen teles realitzades a començaments dels anys trenta tant a Barcelona com a El Masnou, però també altres de les seves estades recurrents a La Pobla de Segur o dels viatges a Eivissa i Altea. En definitiva, una selecció de peces que posen de manifest la qualitat pictòrica de Miquel Villà, el tractament diferencial de l’arquitectura, el paisatge, la figura i el bodegó, i l’evolució de la seva obra fins al seu traspàs, ja com artista consolidat.
Carrer del Masnou, 1954-1963. Oli sobre tela, 50 x 61 cm.
Paisatge. Altea, 1976. Oli sobre tela, 65 x 92 cm.
Miquel Villà, sobretot a partir de finals de la dècada dels anys quaranta, construí l’arquitectura dels seus quadres – tant pel que fa a la composició i les parts que la conformen com a la representació dels elements que s’hi disposen – a partir de la utilització de la geometria pura. Tot sembla quedar reduït a volums regulars, una síntesi de la forma i els objectes a representar que deriva de la concepció pictòrica de Paul Cézanne i altres autors com Maurice de Vlaminck, per mencionar només dos dels seus principals referents. Així, les cases, els carrers, els racons, les ombres i, fins i tot, el celatge o el mar, són generats a partir de línies rectes que creen superfícies planes sobre les quals el pintor juga amb la matèria i els colors, els quals són combinats per aconseguir un ritme visual harmònic. La composició és concebuda, doncs, com una arquitectura rectilínia i ordenada, insistint en el concepte que Rafael Santos Torroella associava a Villà: “cap pintor tan arquitecte com ell”. Pintor ‘arquitecte’ i d’arquitectures, emprant un llenguatge basat en la síntesi formal i la regularitat resultat de la combinació i ordenació dels volums. La producció de Villà esdevé una reflexió sobre com transcendir la representació pictòrica tradicional. Amb la seva tècnica personal basada en el tractament de la pasta de manera profusa i amb grans densitats, Villà fou capaç de jugar amb les dimensions, els espais i la volumetria, apostant per un plantejament físic i textural de la pintura. La composició rectilínia és la base on disposar capes dinàmiques de pasta que expressen i semblen estar dotades de vida i moviment autònom i lliure, generant així ritmes visuals que emocionen i són fruit d’un treball de la matèria quasi escultòric. Cada objecte i element és concebut pràcticament com un organisme viu. Sobre aquesta capacitat d’emocionar emprant la matèria, Sebastià Gasch afirmava que Villà assolí un tipus de pintura que el crític defineix com a ‘expressionisme anímic’. Igualment, en aquest sentit, recuperem el comentari encertat que escriu Joan Merli a 33 pintors catalans (1937), on remarca que l’artista aconseguí “traslladar a la tela les qualitats de les matèries i de llurs superfícies, la pell granada de la taronja, l’escorça de pi, els guixos i la calç de les façanes i les esberles, la crosta daurada d’un pa torrat a pagès, la densitat blava del mar i l’escuma de la mar picada […] tot això pastat amb emoció, amb una força autèntica que no confia en l’atzar ni adultera la brutalitat del realisme”.
Nu. Ribera de Condós, 1953 . Oli sobre tela, 50 x 61 cm.
Caballo a la sombra. Tucumán, 1958. Oli sobre tela, 60 x 73 cm.
El vincle de Miquel Villà amb la Sala Parés va ser constant i regular, especialment a partir de 1963, any en què va passar a formar part del grup de pintors habituals de la galeria, exposant de manera recorrent la seva producció. No obstant, la primera exposició de Villà a la Sala Parés se celebrà el mes de gener de 1929, quan encara vivia a París – ho va fer de 1922 fins 1930 -, i dos anys després de la individual a les Galeries Dalmau (1927). A la mostra de la galeria de Petritxol, presentà una vintena d’obres, sobretot paisatges parisencs i alguns del Masnou, a més de quatre figures. Tot i la bona acceptació per part de la crítica barcelonina, comercialment l’exposició fou un fracàs absolut. No obstant, fou clau perquè el marxant Joan Merli l’incorporés com un dels seus representats, juntament amb noms com Emili Bosch-Roger, Carme Cortés o Emili Grau Sala, entre altres. A partir d’aquest moment, l’artista s’estabilitzà econòmicament i va poder viure de la seva obra, realitzant exposicions a sales com les Galeries Laietanes (1930) i regularment a les Galeries Syra entre 1935 i 1962. Igualment, tant a través de les mostres a la Galería Estilo (1943 i 1945) i, sobretot, de les diferents col·lectives de l’Academia Breve de Crítica de Arte i el Salón de los Once a la dècada dels quaranta i cinquanta, Villà fou expositor constant a Madrid amb bona acollida i cert èxit comercial. Durant aquest període, Villà es consolidà també al mercat internacional, participant a les exposicions del Carnegie Institute (de 1935 a 1938 i de 1950 a 1951), a les Biennals Hispanoamericanes (Madrid, 1951; l’Havana, 1954; Barcelona, 1955) i a les Biennals de Venècia (1950, 1952 i 1956). La present exposició és un pas més en favor de la recuperació de la figura de Miquel Villà – redescobert per uns, desconegut per altres – , l’obra del qual, tret d’alguns museus i projectes expositius puntuals recents, no ha estat entesa i exhibida amb regularitat. El seu estil únic i inconfusible, pur i ple de màgia, sorprèn i emociona per com l’artista emprà els colors, jugà amb la geometria per definir les formes de la natura i l’arquitectura i, sobretot, manipulà la matèria per fer-nos vibrar, regalant-nos una pintura en moviment que és sempre un esclat de vida.
Sergio Fuentes Milà
La casa de los cocos. Choroní, 1968. Oli sobre taula, 92 x 65 cm.
La casa de los cocos. Choroní, 1968. Oli sobre tela, 92 x 65 cm.
Arbres. Barcelona, 1933. Oli sobre tela, 61 x 50 cm.
Paisatge. Llapis sobre paper, 9 x 11 cm.
Paisatge. Llapis sobre paper, 9 x 11 cm.
El Puig. Altea , 1978. Oli sobre tela, 65 x 81 cm.
VERSIÓN EN CASTELLANO
Autorretrat. Pobla de Segur, 1973 . Oli sobre tela sobre tablex, 27 x 22 cm.
(1901-1988) MIQUEL VILLÀ
“La fe y la pasión de Miquel Villà arden como una antorcha” Joan Merli, 1937
E l Espacio 3 de la Sala Parés acoge una exposición monográfica de Miquel Villà (1901-1988), uno de los artistas más personales del siglo XX. La muestra está conformada por una veintena de cuadros de diferentes etapas de su trayectoria, que van de composiciones de finales de la década de los años veinte – cuando en París comenzó a configurar los rasgos diferenciales de su planteamiento pictórico – a obras de los períodos vividos en Latinoamérica como, por ejemplo, de Tucumán o Choroní. Igualmente, destacan lienzos realizados a inicios de los años treinta tanto en Barcelona como en El Masnou, pero también otros de sus estancias recurrentes en La Pobla de Segur o de los viajes a Ibiza y Altea. En definitiva, una selección de piezas que hace hincapié en la calidad pictórica de Miquel Villà, el tratamiento diferencial de la arquitectura, el paisaje, la figura y el bodegón, y la evolución de su obra hasta su traspaso, ya como artista consolidado.
Paisatge. Barcelona, 1936. Oli sobre tela, 60 x 73 cm.
Miquel Villà, sobre todo a partir de finales de la década de los años cuarenta, construyó la arquitectura de sus cuadros – tanto por lo que a la composición y las partes que la conforman se refiere, como a la representación de los elementos que se disponen – a partir de la utilización de la geometría pura. Todo parece quedar reducido a volúmenes regulares, una síntesis de la forma y los objetos a representar que deriva de la concepción pictórica de Paul Cézanne y otros autores como Maurice de Vlaminck, por mencionar tan solo dos de sus principales referentes. Así, las casas, las calles, los rincones, las sombras e incluso el celaje o el mar, son generados a partir de líneas rectas que crean superficies planas sobre las que el pintor juega con la materia y los colores, éstos combinados para lograr un ritmo visual armónico. La composición es concebida, pues, como una arquitectura rectilínea y ordenada, insistiendo en el concepto que Rafael Santos Torroella asociaba a Villà: “ningún pintor tan arquitecto como él”. Pintor ‘arquitecto’ y de arquitecturas, utilizando un lenguaje basado en la síntesis formal y la regularidad fruto de la combinación y ordenación de los volúmenes. La producción de Villà es una reflexión sobre cómo trascender la representación pictórica tradicional. Con su técnica personal basada en el tratamiento de la pasta de manera profusa y con grandes densidades, Villà fue capaz de jugar con las dimensiones, los espacios y la volumetría, apostando por un planteamiento físico y textural de la pintura. La composición rectilínea es la base donde disponer capas dinámicas de pasta que expresan y parecen estar dotadas de vida y de un movimiento autónomo y libre, generando así ritmos visuales que emocionan y resultan de un trabajo de la materia casi escultórico. Cada objeto y elemento es concebido prácticamente como un organismo vivo. Sobre esta capacidad de emocionar haciendo uso de la materia, Sebastià Gasch afirmaba que Villà logró un tipo de pintura que el crítico definió como ‘expresionismo anímico’. Igualmente, en este sentido, recuperamos el acertado comentario que escribe Joan Merli en 33 pintors catalans (1937), donde remarca que el artista consiguió «trasladar a la tela las cualidades de las materias y de sus superficies, la piel granulada de la naranja, la corteza del pino, el yeso y la cal de las fachadas y sus grietas, la costra dorada de un pan de payés tostado, la densidad azul del mar y la espuma del mar embravecido […] todo esto empastado con emoción, con una fuerza auténtica que no confía en el azar ni adultera la brutalidad del realismo».
El vínculo de Miquel Villà con Sala Parés fue constante y regular, especialmente a partir de 1963, año en que el pintor pasó a formar parte del grupo de pintores habituales de la galería, exponiendo de manera recurrente su producción. No obstante, la primera exposición de Villà en Sala Parés se celebró el mes de enero de 1929, cuando todavía vivía en París – lo hizo de 1922 a 1930 -, y dos años después de la individual en las Galeries Dalmau (1927). En la muestra de la galería de Petritxol, presentó una veintena de obras, sobre todo paisajes parisinos y algunos de El Masnou, además de cuatro figuras. Pese a la buena aceptación por parte de la crítica barcelonesa, comercialmente la exposición fue un fracaso absoluto. No obstante, fue clave para que el marchante Joan Merli lo incorporase como uno de sus representados, junto a nombres como Emili Bosch-Roger, Carme Cortés o Emili Grau Sala, entre otros. A partir de este momento, el artista se estabilizó económicamente y pudo vivir de su obra, realizando exposiciones en salas como las Galeries Laietanes (1930) y regularmente en las Galeries Syra entre 1935 y 1962. Igualmente, tanto a través de las muestras de la Galería Estilo (1943 y 1945) y, sobre todo, de las diferentes colectivas de la Academia Breve de Crítica de Arte y el Salón de los Once en la década de los cuarenta y cincuenta, Villà fue expositor constante en Madrid con buena acogida y cierto éxito comercial. Durante este período, Villà se consolidó también en el mercado internacional, participando en las exposiciones del Carnegie Institute (de 1935 a 1938 y de 1950 a 1951), en las Bienales Hispanoamericanas (Madrid, 1951; La Habana, 1954; Barcelona, 1955) y en las Bienales de Venecia (1950, 1952 y 1956). La presente exposición es un paso más en favor de la recuperación de la figura de Miquel Villà – redescubierto por unos, desconocido por otros – , cuya obra, a excepción de algunos museos y proyectos expositivos recientes, no ha sido entendida y exhibida con regularidad. Su estilo único e inconfundible, puro y repleto de magia, sorprende y emociona por cómo el artista utilizó los colores, jugó con la geometría para definir las formas de la naturaleza y la arquitectura y, sobre todo, manipuló la materia para hacernos vibrar, regalándonos una pintura en movimiento y siempre rebosante de vida.
Sergio Fuentes Milà
Teià. Oli sobre tela, 65 x 81 cm.
Carrer. Barcelona , 1933 . . Oli sobre tela, 50 x 61 cm.
BARCELONA 1877
Amb la collaboració de:
Page 1 Page 2 Page 3 Page 4 Page 5 Page 6 Page 7 Page 8 Page 9 Page 10 Page 11 Page 12 Page 13 Page 14 Page 15 Page 16 Page 17 Page 18 Page 19 Page 20 Page 21 Page 22 Page 23 Page 24 Page 25 Page 26 Page 27 Page 28Made with FlippingBook interactive PDF creator