Miquel Villà, sobretot a partir de finals de la dècada dels anys quaranta, construí l’arquitectura dels seus quadres – tant pel que fa a la composició i les parts que la conformen com a la representació dels elements que s’hi disposen – a partir de la utilització de la geometria pura. Tot sembla quedar reduït a volums regulars, una síntesi de la forma i els objectes a representar que deriva de la concepció pictòrica de Paul Cézanne i altres autors com Maurice de Vlaminck, per mencionar només dos dels seus principals referents. Així, les cases, els carrers, els racons, les ombres i, fins i tot, el celatge o el mar, són generats a partir de línies rectes que creen superfícies planes sobre les quals el pintor juga amb la matèria i els colors, els quals són combinats per aconseguir un ritme visual harmònic. La composició és concebuda, doncs, com una arquitectura rectilínia i ordenada, insistint en el concepte que Rafael Santos Torroella associava a Villà: “cap pintor tan arquitecte com ell”. Pintor ‘arquitecte’ i d’arquitectures, emprant un llenguatge basat en la síntesi formal i la regularitat resultat de la combinació i ordenació dels volums. La producció de Villà esdevé una reflexió sobre com transcendir la representació pictòrica tradicional. Amb la seva tècnica personal basada en el tractament de la pasta de manera profusa i amb grans densitats, Villà fou capaç de jugar amb les dimensions, els espais i la volumetria, apostant per un plantejament físic i textural de la pintura. La composició rectilínia és la base on disposar capes dinàmiques de pasta que expressen i semblen estar dotades de vida i moviment autònom i lliure, generant així ritmes visuals que emocionen i són fruit d’un treball de la matèria quasi escultòric. Cada objecte i element és concebut pràcticament com un organisme viu. Sobre aquesta capacitat d’emocionar emprant la matèria, Sebastià Gasch afirmava que Villà assolí un tipus de pintura que el crític defineix com a ‘expressionisme anímic’. Igualment, en aquest sentit, recuperem el comentari encertat que escriu Joan Merli a 33 pintors catalans (1937), on remarca que l’artista aconseguí “traslladar a la tela les qualitats de les matèries i de llurs superfícies, la pell granada de la taronja, l’escorça de pi, els guixos i la calç de les façanes i les esberles, la crosta daurada d’un pa torrat a pagès, la densitat blava del mar i l’escuma de la mar picada […] tot això pastat amb emoció, amb una força autèntica que no confia en l’atzar ni adultera la brutalitat del realisme”.
Made with FlippingBook interactive PDF creator