Exposició de Josep Mª Mallol Suazo (1910-1986) a l'Espai 3 de la Sala Parés
Crèdits
TEXT
Sebastià Shemtov Jané
EDICIÓ I MAQUETACIÓ
BARCELONA 1877
JOSEP MARIA
(1910-1986)
14.12.2022 _ 27.01.2024
Figura femenina . Oli sobre tela, 55 x 36 cm.
La italiana . Oli sobre tela, 65 x 54 cm.
Chal verde . Oli sobre tela, 92 x 73 cm.
JOSEP MARIA
(1910-1986)
J osep Mª Mallol Suazo neix a Barcelona l’any 1910, curiosament el mateix any que el crític britànic Roger Fry descrivia com a postimpressionisme la mostra que se celebrava a París amb artistes tan “dispars” com Van Gogh, Cézanne o Gauguin. Artistes heterogenis en quant a tècnica, tot i que amb un objectiu comú: ampliar la gamma que els seus companys i antecessors del gran moviment artístic de la història, l'impressionisme, havien implantat. Els postimpressionistes van deixar la llum com a pretext en el seu treball. La vida oferia moltes més possibilitats, els colors terrosos, ocres i, en general, els càlids. Aquests es van convertir en vehicle d'un nou diàleg, més terrenal i real que el bucòlic món plàstic que oferia l'impressionisme. Naturalment seguien les pautes de Paul Sérusier i la seva obra magna El Talismà, partitura plàstica per excel·lència per als pintors revolucionaris. A Catalunya s'imposava amb escreix l'obra d'Isidre Nonell, qui moriria l'any següent (1911), deixant per a la història les paraules del jove Pablo Ruiz Picasso: “Ara puc dir que sóc el millor pintor del món”.
Paisatge. Oli sobre tela, 37 x 54 cm.
Figura femenina . Oli sobre tela, 74 x 56 cm.
Els conflictes armats de 1914-1918, la Revolució Bolxevic (1917), la nostra cruenta Guerra Civil (1936-1939) i, més tard, la Segona Guerra Mundial (1939-1945), van oferir als artistes, pintors, escultors, escriptors, músics, arquitectes i intel·lectuals en general, noves perspectives per a la seva visió ètica i estètica. Estaven obligats a adaptar el seu llenguatge al panorama que tenien davant. Era lícit enyorar el passat impressionista, però havia arribat el moment de deixar de ser cronistes per a convertir la seva intel·lectualitat en opinió per descarnada que fos. Mallol Suazo posseïa un domini del dibuix excepcional, la qual cosa el va portar a publicar ninots a diferents revistes com Virolet , L´Esquitx o En Patufet , on compartia treballs amb el seu germà, sota l'atenta mirada de la censura imposada pel Règim. Amb la signatura de “Lollam” – el seu nom a l'inrevés – va gaudir d’un incipient prestigi que li va permetre començar la seva carrera com a pintor. Les seves classes a la Llotja, amb Fèlix Mestres com a professor de dibuix i Ramon Alsina de pintura, es van convertir en detonants definitius del jove pintor. L’any 1943 va mostrar els seus treballs en forma de dibuix, aquarel·les i gouaches a la Sala Rovira de Barcelona. La crítica del moment es va sorprendre davant l'atmosfera que el jove Josep Mª Mallol Suazo aconseguia amb les seves aquarel·les i dibuixos a llapis. Fins i tot Josep Mª de Sucre en una crònica afirmava que la sensualitat de les figures de Mallol li recordaven a les figures femenines de Bouguereau, una afirmació si més no exagerada en veu del mestre. La paleta de colors freds conjugant amb els terrosos era un repte per a les noves generacions que pintaven al territori hispà, on l’oficialisme d'Álvarez de Sotomayor imposava la seva llei enfront dels contestataris Zuloaga, Gimeno o el propi Sorolla, fora de l’altiplà. Naturalment, el Mediterrani amb la seva llum i el sud andalús ple de melancolia, condicionaven la lectura dels artistes que seguirien una senda diferent. L’oficialisme continuava oferint l'escola de Roma com a referència plàstica, malgrat la força que imposava París amb les seves noves propostes. Viure al passat era més confortable per al règim dictatorial, que observar les cruels conseqüències del desastre armat.
Figura femenina . Carbó sobre paper, 35 x 30 cm.
Figura femenina . Carbó sobre paper, 49 x 55 cm.
Poble . Oli sobre tela, 60 x 45 cm.
Josep Mª Mallol Suazo és l'artista honest que millor explica el concepte del postimpressionisme en l'esfera plàstica del país. No obstant, continua essent un creador desconegut d'una època en la qual la seva obra destacava per sobre de la pròpia dicció estètica, com ha de ser! Arribava Josep Mª Mallol Suazo amb la seva atmosfera sensual embolicant a les seves figures en unes llums tènues. Dones i paisatges potents, producte d’una pinzellada lliure, fins i tot accions amb la fusta del pinzell, gratant el llenç. A les obres d'aquest període podem admirar un joc de veladures harmoniós, on tota la pintura vibra, com un “trèmul” d'òrgan musical. L'èxit de la mostra va ser notori. L'obra transmetia una forta dosi de tendresa i passió gens forçada, natural, com un diàleg entre l'artista i la figura que roman en silenci. Les escenes mostraven una humanitat que traspassava les pintures, impregnant a l'espectador del misteri que, sens dubte, és la “clau” per estimar l'art. La següent exposició de Mallol Suazo va ser en la respectada Sala Parés, santuari pels artistes de l'època degut al prestigi ben guanyat i història de la ja centenària sala. No en va havien deixat la seva petjada en aquelles màgiques parets artistes com Martí Alsina, Anglada Camarasa, Gimeno, Mir, Nonell i el mateix Picasso en els seus inicis, entre molts d’altres.
Sebastià Shemtov Jané Marxant d’art Barcelona, juny de 2023
Niño. Hijo del pintor Josep Amat. Oli sobre tela, 55 x 46 cm.
Retrat. Oli sobre tela, 52 x 71 cm.
VERSIÓN EN CASTELLANO
JOSEP MARIA
(1910-1986)
J osep Mª Mallol Suazo nace en Barcelona en 1910, curiosamente el mismo año que el crítico británico Roger Fry describía como posimpresionismo la muestra que se celebraba en París con artistas tan “dispares” como Van Gogh, Cézanne o Gauguin. Artistas heterogéneos en cuanto a técnica, aunque con un objetivo común: ampliar la gama que sus compañeros y antecesores del gran movimiento artístico de la historia, el impresionismo, habían implantado. Los posimpresionistas dejaron la luz como pretexto en su trabajo. La vida ofrecía muchas más posibilidades, los colores tierra, ocres y, en general, los cálidos. Estos se convirtieron en vehículo de un nuevo diálogo, más terrenal y real que el bucólico mundo plástico que ofrecía el impresionismo. Naturalmente seguían las pautas de Paul Sérusier y su obra magna El Talismán , partitura plástica por excelencia para los pintores revolucionarios. En Cataluña se imponía con creces la obra de Isidre Nonell, quien moriría el año siguiente (1911), dejando para la historia las palabras del joven Pablo Ruiz Picasso: “Ahora puedo decir que soy el mejor pintor del mundo”.
Figura masculina. Oli sobre tela sobre tablex, 30 x 30 cm.
Figura femenina. Oli sobre tela, 60 x 50 cm.
Los conflictos armados de 1914-1918, la Revolución Bolchevique (1917), nuestra cruenta Guerra Civil (1936- 1939) y, más tarde, la Segunda Guerra Mundial (1939-1945), ofrecieron a los artistas, pintores, escultores, escritores, músicos, arquitectos e intelectuales en general, nuevas perspectivas para su visión ética y estética. Estaban obligados a adaptar su lenguaje al panorama que tenían delante. Era lícito añorar el pasado impresionista, pero había llegado el momento de dejar de ser cronistas para convertir su intelectualidad en opinión por descarnada que fuera. Mallol Suazo poseía un dominio del dibujo excepcional, lo que le llevó a publicar “ninots” en diferentes revistas como Virolet , L´Esquitx o En Patufet, donde compartía trabajos con su hermano, bajo la atenta mirada de la censura impuesta por el Régimen. Con la firma de “Lollam” – su nombre al revés – cosechó un incipiente prestigio que le permitió comenzar su andadura como pintor. Sus clases en la Llotja, con Fèlix Mestres como profesor de dibujo y Ramon Alsina en pintura, se convirtieron en detonantes definitivos del joven pintor. En 1943 mostró sus trabajos en forma de dibujo, acuarelas y gouaches en la Sala Rovira de Barcelona. La crítica del momento se sorprendió ante la atmósfera que el joven Josep Mª Mallol Suazo conseguía con sus acuarelas y dibujos en lápiz. Incluso Josep Mª de Sucre en una crónica afirmaba que la sensualidad de las figuras de Mallol le recordaban a las figuras femeninas de Bouguereau, una afirmación algo exagerada en voz del maestro. La paleta de colores fríos conjugando con los terrosos era un reto para las nuevas generaciones que pintaban en el suelo hispano, donde el oficialismo de Álvarez de Sotomayor imponía su ley frente a los contestatarios Zuloaga, Gimeno o el propio Sorolla, fuera del suelo mesetario. Naturalmente, el Mediterráneo con su luz y el sur andaluz lleno de melancolía, condicionaban la lectura de los artistas que seguirían una senda diferente. El oficialismo seguía ofreciendo la escuela de Roma como referencia plástica, a pesar de la fuerza que imponía París con sus nuevas propuestas. Vivir en el pasado era más confortable para el régimen dictatorial, que observar las crueles consecuencias del desastre armado.
Figura femenina, 1942. Pastel i carbó sobre paper , 25 x 25 cm.
Figura femenina. Llàpis, cera i tinta sobre paper, 40 x 52 cm.
Figura femenina. Oli sobre tela, 63 x 52 cm.
Llegaba Josep Mª Mallol Suazo con su atmósfera sensual envolviendo a sus figuras en unas luces tenues. Féminas y paisajes potentes, producto de pincelada libre, incluso acciones con la madera del pincel, rascando el lienzo. En las obras de este periodo podemos admirar un juego de veladuras armonioso, en el que toda la pintura vibra, como un “trémulo” de órgano musical. El éxito de la muestra fue notorio. La obra transmitía una fuerte dosis de ternura y pasión nada forzada, natural, como un diálogo entre el artista y la figura que permanece en silencio. Las escenas mostraban una humanidad que traspasaba las pinturas, impregnando al espectador del misterio que, sin duda, es la “clave” para amar el arte. Josep Mª Mallol Suazo es el artista honesto que mejor explica el concepto del posimpresionismo en la esfera plástica del país. Aun así, sigue siendo ese creador desconocido de una época en la que su obra destacaba por encima de la propia dicción estética, ¡como debe ser! La siguiente exposición de Mallol Suazo fue en la respetada Sala Parés, santuario para los artistas de la época por el prestigio bien ganado e historia de la ya centenaria sala. No en vano habían dejado su huella en aquellas mágicas paredes artistas como Martí Alsina, Anglada Camarasa, Gimeno, Mir, Nonell y el propio Picasso en sus inicios, entre otros muchos.
Sebastià Shemtov Jané Marchante d’arte Barcelona, junio de 2023
Paisatge. Oli sobre tela, 60 x 74 cm.
BARCELONA 1877
Amb la collaboració de:
Page 1 Page 2 Page 3 Page 4 Page 5 Page 6 Page 7 Page 8 Page 9 Page 10 Page 11 Page 12 Page 13 Page 14 Page 15 Page 16 Page 17 Page 18 Page 19 Page 20 Page 21 Page 22 Page 23 Page 24 Page 25 Page 26 Page 27 Page 28 Page 29 Page 30 Page 31 Page 32Made with FlippingBook interactive PDF creator