Els conflictes armats de 1914-1918, la Revolució Bolxevic (1917), la nostra cruenta Guerra Civil (1936-1939) i, més tard, la Segona Guerra Mundial (1939-1945), van oferir als artistes, pintors, escultors, escriptors, músics, arquitectes i intel·lectuals en general, noves perspectives per a la seva visió ètica i estètica. Estaven obligats a adaptar el seu llenguatge al panorama que tenien davant. Era lícit enyorar el passat impressionista, però havia arribat el moment de deixar de ser cronistes per a convertir la seva intel·lectualitat en opinió per descarnada que fos. Mallol Suazo posseïa un domini del dibuix excepcional, la qual cosa el va portar a publicar ninots a diferents revistes com Virolet , L´Esquitx o En Patufet , on compartia treballs amb el seu germà, sota l'atenta mirada de la censura imposada pel Règim. Amb la signatura de “Lollam” – el seu nom a l'inrevés – va gaudir d’un incipient prestigi que li va permetre començar la seva carrera com a pintor. Les seves classes a la Llotja, amb Fèlix Mestres com a professor de dibuix i Ramon Alsina de pintura, es van convertir en detonants definitius del jove pintor. L’any 1943 va mostrar els seus treballs en forma de dibuix, aquarel·les i gouaches a la Sala Rovira de Barcelona. La crítica del moment es va sorprendre davant l'atmosfera que el jove Josep Mª Mallol Suazo aconseguia amb les seves aquarel·les i dibuixos a llapis. Fins i tot Josep Mª de Sucre en una crònica afirmava que la sensualitat de les figures de Mallol li recordaven a les figures femenines de Bouguereau, una afirmació si més no exagerada en veu del mestre. La paleta de colors freds conjugant amb els terrosos era un repte per a les noves generacions que pintaven al territori hispà, on l’oficialisme d'Álvarez de Sotomayor imposava la seva llei enfront dels contestataris Zuloaga, Gimeno o el propi Sorolla, fora de l’altiplà. Naturalment, el Mediterrani amb la seva llum i el sud andalús ple de melancolia, condicionaven la lectura dels artistes que seguirien una senda diferent. L’oficialisme continuava oferint l'escola de Roma com a referència plàstica, malgrat la força que imposava París amb les seves noves propostes. Viure al passat era més confortable per al règim dictatorial, que observar les cruels conseqüències del desastre armat.
Made with FlippingBook interactive PDF creator