Exposició de Josep Mª Mallol Suazo (1910-1986) a l'Espai 3 de la Sala Parés
PINTORS DE LA GALERIA 1877-1950
L a present exposició forma part d’una iniciativa que la Sala Parés va recuperar el 2017 amb motiu del seu 140è aniversari i que s’emmarca dins del concepte ‘MEMÒRIA’. Aquest nasqué amb l’objectiu de posar en valor els orígens de la galeria i els artistes històrics que hi han tingut vincle, reclamar-los i/o donar-los a conèixer, així com estudiar-los mitjançant la recerca i projectes expositius al servei d’il·lustrar diferents episodis de la seva trajectòria i, en general, de la història de l’art. En aquesta ocasió, l’espectre cronològic parteix de la data fundacional de la Sala Parés com a galeria d’art (1877) i es desenvolupa fins el 1950. La mostra està conformada per una selecció d’obres a la venda provinents tant del fons de la galeria com d’importants col·leccions privades.
PINTORS DE LA GALERIA 1877-1950
23.05.2024 _ 31.08.2024
Josep de Togores, Bust de dona. París, c.1925. Oli sobre tela, 45 x 60 cm.
JOSEP DE TOGORES (1893-1970)
D esprés d’una primera estada a París en 1913, Josep de Togores va quedar influenciat per la pintura de Paul Cézanne (1839-1906). No obstant, va haver de retornar a Barcelona degut a l’inici de la Primera Guerra Mundial. L’any 1919 s’instal·la definitivament a París i establí contacte amb els artistes d’avantguarda de la capital francesa com Pablo Picasso (1881-1973), Amadeo Modigliani (1884-1920) o Georges Braque (1882-1963), entre molts altres. A finals de l’any 1920, el pintor va signar un contracte d’exclusivitat amb un dels marxants d’art i galeristes més importants del moment, Daniel-Henry Kahnweiler (1884-1979), qui presentà la seva obra per tota Europa amb gran èxit comercial i de crítica. L’escriptor i pintor Max Jacob (1876-1944) afirmà que la pintura de Togores de la dècada dels anys vint era el juste milieu entre la tradició objectiva del realisme espanyol i el vigor constructiu del cubisme, i definí l’artista com “un aristòcrata, senzill i natural”. Aquest moment de la trajectòria de Togores és interessant per apreciar el gir del classicisme noucentista al classicisme i ordenació compositiva i estètica derivats del cubisme i que tan bé, i de manera tan personal, va assimilar i interpretar. En aquesta línia destaquen obres com la que presentem, la qual il·lustra la destresa del pintor en la representació dels volums d’una figuració cada vegada més depurada. Pot aplicar-se el que afirmava Willi Wolfradt a la revista Deutsche Kunst und Dekoration l’any 1923, on es relaciona l’artista amb Ingres i Renoir entre altres noms: “la llamada seductora, el dormir femenino, la suave pesadez que colma maravillosamente el recipiente de este cuerpo perfectamente modelado. Es un clasicismo vívido, no epigónico, el que llega aquí a su pleno apogeo. Aquí siempre existe un movimiento que vibra desde dentro, emanando como destello, que ensancha y llena, como energía plástica, la forma. A pesar de la armonización, estos cuadros conservan una agitación incipiente, una concupiscencia delicada; se nutren de una sensibilidad viva [...] La pureza y lo equilibrado de su delicado contornear, de su modelar ingrávido, la manera que une el soplo con la firmeza, no son nunca ni sobrios ni mucho menos relamidos, sino que, con toda su elegancia y suavidad al tacto, toman la fuerza de una belleza clara, castamente dulce”.
JOSEP ROCA-SASTRE (1928-1997)
“Voldria que la meva pintura transcendís el naturalisme, crec que els quadres que faig interpreten més que no mostren la realitat inmediata” Josep Roca-Sastre
P resentem un dels primers passadissos que va pintar Josep Roca-Sastre, qui va fer d’aquest motiu una de les seves temàtiques recurrents al llarg dels anys vuitanta i noranta. Josep Roca-Sastre és un dels artistes més rellevants del realisme a Catalunya al segle XX. L'interès de la seva obra radica en haver esdevingut una de les expressions més personals de la figuració catalana, amb un llenguatge i factura absolutament propis i reconeixibles. La seva personalitat pictòrica fou el resultat d'una recerca de nous llenguatges per a representar la realitat i també fruit d’una experimentació tècnica basada en el joc de textures, contrastos i, fins i tot, formats. Aquesta experimentació el portà a una recuperació progressiva de la figuració, passada pel filtre de totes les fórmules de les avantguardes que tant havia analitzat amb detall durant la dècada dels cinquanta. La quotidianitat s'erigí com la base i la referència principal de la seva reflexió pictòrica, el seu centre i punt de partida a partir del qual desenvolupar un llenguatge figuratiu que interpreta més que no imita la realitat immediata. A partir del tractament depurat de la llum, la construcció geometritzant de les formes, l'aplicació del color i la utilització densa, textural i personal de la matèria, Roca-Sastre articula les seves composicions. L’ús de la fragmentació i l'aproximació personal envers l'objecte són clau en l’expressivitat i originalitat de la seva pintura.
Josep Roca-Sastre, Passadís. Barcelona, 1976-1977. Oli sobre tela, 145 x 115 cm.
Josep Roca-Sastre, Figura, 1956 . Llapis sobre paper, 33 x 31 cm.
MANOLO HUGUÉ (1872-1945) D estaca una interessant sèrie d’obres sobre paper realitzades per Manolo Hugué (1872-1945) en dos moments diferents de la seva trajectòria. Quatre d’ells es situen a la dècada dels vint i van ser realitzats a París, on Manolo estava representat pel cèlebre marxant Daniel-Henry Kahnweiler (1884-1979). De fet, alguns d’ells conserven l’etiqueta i registre original de la Galerie Simon en el revers. Destaquem la Femme pensant (c.1925) per la volumetria, força i tensió de les parts de la figura, la qual tendeix a una línia propera al primitivisme. D’altra banda, exposem dues obres que Manolo va realitzar en els darrers anys de la seva vida a Caldes de Montbui (anys quaranta). Tots dos són exemples magnífics del treball de la psicologia dels models a partir d’un traç espontani i dinàmic que ja s’allunya de la línia i la contundència dels volums propis d’obres anteriors.
Manolo Hugué, Femme pensant, c.1925. Mixta sobre paper, 23 x 16 cm.
Manolo Hugué, F emme et enfant , 1929 . Aiguada sobre paper, 26 x 20 cm.
Manolo Hugué, Femme au café, 1927 . Mixta sobre paper, 23 x 16 cm.
Manolo Hugué, Retrat de Josep Almirall (fill), 1940-44. Aquarel·la i gouache sobre paper, 29 x 20,5 cm.
Manolo Hugué, Retrat de Josep Almirall (pare), 1940-41. Gouache sobre paper, 22 x 14,5 cm.
MIQUEL VILLÀ (1901-1988)
“La fe i la passió de Miquel Villà cremen com una torxa” Joan Merli, 1937
L a producció de Villà esdevé una reflexió sobre com transcendir la representació pictòrica tradicional. Amb la seva tècnica personal basada en el tractament de la pasta de manera profusa i amb grans densitats, Villà fou capaç de jugar amb les dimensions, els espais i la volumetria, apostant per un plantejament físic i textural de la pintura. La composició rectilínia és la base on disposar capes dinàmiques de pasta que expressen i semblen estar dotades de vida i moviment autònom i lliure, generant així ritmes visuals que emocionen i són fruit d’un treball de la matèria quasi escultòric. Així, en el cas d’aquest paisatge barceloní de 1936, cada arbre és concebut pràcticament com un organisme viu. Sobre aquesta capacitat d’emocionar emprant la matèria, Sebastià Gasch afirmava que Villà assolí un tipus de pintura que el crític defineix com a ‘expressionisme anímic’. Igualment, en aquest sentit, recuperem el comentari encertat que escriu Joan Merli a 33 pintors catalans (1937), on remarca que l’artista aconseguí “traslladar a la tela les qualitats de les matèries i de llurs superfícies, la pell granada de la taronja, l’escorça de pi, els guixos i la calç de les façanes i les esberles, la crosta daurada d’un pa torrat a pagès, la densitat blava del mar i l’escuma de la mar picada […] tot això pastat amb emoció, amb una força autèntica que no confia en l’atzar ni adultera la brutalitat del realisme”. El seu estil únic i inconfusible, pur i ple de màgia, sorprèn i emociona per com l’artista empra la matèria per definir les formes de la natura i, sobretot, per fer-nos vibrar, regalant-nos una pintura en moviment que és sempre un esclat de vida i emoció.
Miquel Villà, Paisatge . Barcelona, 1936. Oli sobre tela, 60 x 73 cm.
Miquel Villà, El Masnou. Oli sobre tela, 56 x 73 cm.
JOSEP CLARÀ (1878-1958)
A finals del 1900, Clarà decidí establir-se a París, on restà fins el 1931. L'inici de la seva estada quedà marcada pels seus estudis a l' École des Beaux-Arts i per les connexions que establí amb escultors de renom com Auguste Rodin (1840-1917), Antoine Bourdelle (1861-1929) i, sobretot, Aristides Maillol (1861-1944). L'arribada a la ciutat del Sena fou clau per poder relacionar un dels seus interessos amb l'escultura: la dansa. Aquesta disciplina artística li serví com a repte per aconseguir copsar el moviment, els gestos gràcils de les ballarines, el ritme i, encara més complicat, immortalitzar l'instant fugaç i efímer. Clarà tingué relacions molt estretes amb algunes de les ballarines més importants de l'època com, per exemple, Isadora Duncan, Antonia Mercè La Argentina, Àura de Sarrà, Arana Hugon, Tórtola Valencia, Josephine Baker o Isabel Rodríguez, entre d'altres, a les quals retratà de maneres i amb fórmules ben diverses. Precisament, Isabel Rodríguez és la protagonista d' El somriure . L'obra fou finalitzada el 1914 i s'emmarca en les propostes d'arrel clàssica mediterrània pròpies de l'estètica de l'autor en aquest moment. El bust de la ballarina fou realitzat durant l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que l'artista decidí viure a París. Anys més tard, cap el 1920, la casa de fundició Père Godard Fondeur de París realitzà un tiratge limitat. L'obra permet a l'escultor copsar el moviment elegant, capriciós i fugaç de Isabel Rodríguez, qui gira el cap i somriu espontàniament. La corba forçada del coll remarca l’interès de Clarà per captar el dinamisme, l'instant, el ritme i el gir lliure i gràcil.
Josep Clarà, El Somriure (retrat de Isabel Rodríguez). París, 1914. Bronze, 17,5 x 10 x 11 cm. Pere Godard Fondeur, París, c.1920. Exposicions 2021-2022 “Viatgers (1877-1950)”. Sala Parés, Barcelona (cat. sin núm.). 2022 “Barcelona-Paris. A Journey to Modernity (1860-1936)”. Colnaghi, Brussel·les i Londres (cat. núm. 2). 2022-2023 “Entendre la figura (1877-1977)”. Sala Parés, Barcelona (cat. sin núm.). Bibliografia Josep Clarà i els anys de París 1900-1931. L'ànima vibrant. Fundació Caixa de Sabadell / Museu Comarcal de La Garrotxa, Barcelona, 2001, repr. p.19. Barcelona-Paris. A Journey to Modernity (1860-1936). Sala Parés, Artur Ramon Art i Colnaghi, Barcelona, 2022, p. 28-29, repr. p.29.
Crèdits
EDICIÓ I MAQUETACIÓ
Descobreix més obres de l’exposició
BARCELONA 1877
Amb la col·laboració de:
Page 1 Page 2 Page 3 Page 4 Page 5 Page 6 Page 7 Page 8 Page 9 Page 10 Page 11 Page 12 Page 13 Page 14 Page 15 Page 16 Page 17 Page 18 Page 19 Page 20 Page 21 Page 22 Page 23 Page 24 Page 25 Page 26Made with FlippingBook interactive PDF creator